CAT ESP

El Bloc: El dret és història?

RSS

L’ordalia

15/09/2014

L'ordalia o judici de Déu va ser una institució jurídica vigent fins a finals de l'Edat Mitjana a Europa. Consistia a sotmetre l'acusat al judici de la divinitat a través de mecanismes ritualitzats, del resultat dels quals s'inferia la seva innocència o culpabilitat. Aquests rituals en la seva majoria estaven relacionats amb tortures causades pel foc o l'aigua, entre d'altres costums.

Coneixem pràctiques brutals com ara posar la mà en un braser, caminar amb els peus nus per carbons encesos o subjectar ferros candents. En relació amb l'aigua, era pràctica estesa submergir l'acusat sota l'aigua durant una bona estona, o bé obligar-los a introduir en un calder amb aigua bullint una mà o el braç fins al colze (segons la gravetat del delicte); després s'embolicava el membre en qüestió i al cap d'uns dies es tornava a examinar.

Es tenia la consciència que si algú sobrevivia a aquestes proves o no resultava massa danyat, significava que Déu el considerava innocent i no havia de rebre cap càstig.

Se sap que aquest tipus de pràctiques van ser introduïdes a Europa a partir de l'arribada dels pobles germànics quan van conquerir l'imperi romà d'occident. Però a mesura que es van anar popularitzant i l'Església catòlica va començar a intervenir-hi, es va canviar el nom d'ordalia pel de judici de Déu.

Aquest tipus de judicis es van substituir progressivament per la tortura, a mesura que el dret romà s'anava imposant sobre el dret germànic, en el període final de l'Edat Mitjana. El que és interessant analitzar a nivell jurídic és que tant l’ordalia com després la tortura no eren formes de càstig sinó una part del procés penal, una prova judicial prèvia a la sentència i a la pena, que podia arribar a ser molt pitjor.

Facebook Twitter Linkedin Google +

La desamortització de les propietats. Una solució actual

31/03/2014
A finals del segle XVIII, en un moment en què alguns països europeus començaven a diferenciar-se de la resta industrialitzant una bona part de la seva riquesa, l'estat espanyol encara es mantenia en un estadi basat en una economia agrària de caràcter quasi-feudal, excepte els petits reductes de Catalunya i el País Basc. A més el sistema econòmic era molt poc rendible ja que gran part de les terres estaven en mans de la noblesa i l'església. Això implicava que o bé estaven molt mal aprofitades o bé directament inutilitzades.
Per mirar de canviar aquesta tendència i evitar la ruïna d'un país que ja no era aquell imperi on mai es ponia el sol, es va posar en marxa el que es va anomenar la desamortización de las tierras, que es va completar al llarg de la primera meitat del segle XIX. Es tractava d'expropiar les terres més desaprofitades i vendre-les totes a baix preu per incentivar la petita propietat.
Aquell mecanisme hagués pogut funcionar molt bé, però com en tantes ocasions, la mala gestió i la connivència entre els estaments polítics i les grans fortunes va fer que el model es pervertís i les terres anessin a parar als grans terratinents i industrials, de manera que el petit pagès no en va poder comprar, va haver de passar a ser un simple arrendatari temporal i, per tant, la seva economia va empitjorar. La propietat no es va diversificar i no va propiciar que s'implantessin noves tecnologies al camp per treure'n major rendiment.
Us sona d'alguna cosa això? Des del Bufet Molina Bosch compartim la idea dels que demanen que avui l'Estat expropiï les terres de les entitats financeres, que no les utilitzen, i que les posin al mercat en règim de lloguer social. No ens poden dir que això no és possible. Fa gairebé dos segles que això es va fer, d'una altra manera. Ara bé, si ho acaben fent, vigilem que no perverteixin el model, o encara s'empobriran més els qui ja no tenen res.
España entre tradición y modernidad. Madrid: Siglo XXI de España editores, S.A, 1999.
Viquipedia. La enciclopedia libre (versió en castellà).
Facebook Twitter Linkedin Google +

El preu de l'honor a la cultura cèltica

03/02/2014
Els celtes foren pobles d'origen indoeuropeu que es van establir a l'Europa central a finals del segon mil·leni a.C. i que es van anar escampant per diversos punts del continent al llarg del primer mil·leni, i també van arribar fins a les illes britàniques.

Es té constància que molts d'aquests pobles celtes tenien calculat perfectament quin era el preu de l'honor que tenia cada persona. Aquest valor era més elevat o reduït en funció de diversos factors, com ara la posició social, la riquesa personal, capacitats professionals, etc. i servia per calcular qualsevol indemnització que hagués de cobrar perquè hagués estat ultratjat o perjudicat per algú altre. La quantitat exacte que hauria de cobrar dependria també de la gravetat de l'acció que l'havia perjudicat; era més baixa si l'havien insultat i molt més alta si l'havien assassinat. En aquest últim cas, però, qui rebia la indemnització eren els descendents del mort, òbviament.

El que ens ha semblat curiós d'aquest sistema als membres del BufetMolina Bosch, és que un celta naixia amb un valor del seu honor, però podia augmentar-lo, i el que és més sorprenent, disminuir-lo, si adquiria noves capacitats, augmentava la seva fortuna o la reduïa, o inclús si cometia algun delicte o ignomínia, com ara robar menjar, acollir a un fugitiu de la justícia o realitzar tasques impròpies del rang (que un cap tribal treballés, per exemple).

Viquipèdia. L'enciclopèdia lliure (versió en català).
I celti. Milano: Gruppo Editoriale Fabbri, 1991.
Facebook Twitter Linkedin Google +
Pàgines:
1

També pots llegir

Els Blocs

CONTACTA AMB NOSALTRES SENSE COMPROMÍS 93 674 17 54 o info @ molinabosch.cat
Av. Rius i Taulet 5-9, 2n 2a - 08172 Sant Cugat del Vallès

Bufet Molina Bosch
Marcas de aceptación