A finals del segle XVIII, en un moment en què alguns països europeus començaven a diferenciar-se de la resta industrialitzant una bona part de la seva riquesa, l'estat espanyol encara es mantenia en un estadi basat en una economia agrària de caràcter quasi-feudal, excepte els petits reductes de Catalunya i el País Basc. A més el sistema econòmic era molt poc rendible ja que gran part de les terres estaven en mans de la noblesa i l'església. Això implicava que o bé estaven molt mal aprofitades o bé directament inutilitzades.
Per mirar de canviar aquesta tendència i evitar la ruïna d'un país que ja no era aquell imperi on mai es ponia el sol, es va posar en marxa el que es va anomenar la desamortización de las tierras, que es va completar al llarg de la primera meitat del segle XIX. Es tractava d'expropiar les terres més desaprofitades i vendre-les totes a baix preu per incentivar la petita propietat.
Aquell mecanisme hagués pogut funcionar molt bé, però com en tantes ocasions, la mala gestió i la connivència entre els estaments polítics i les grans fortunes va fer que el model es pervertís i les terres anessin a parar als grans terratinents i industrials, de manera que el petit pagès no en va poder comprar, va haver de passar a ser un simple arrendatari temporal i, per tant, la seva economia va empitjorar. La propietat no es va diversificar i no va propiciar que s'implantessin noves tecnologies al camp per treure'n major rendiment.
Us sona d'alguna cosa això? Des del Bufet Molina Bosch compartim la idea dels que demanen que avui l'Estat expropiï les terres de les entitats financeres, que no les utilitzen, i que les posin al mercat en règim de lloguer social. No ens poden dir que això no és possible. Fa gairebé dos segles que això es va fer, d'una altra manera. Ara bé, si ho acaben fent, vigilem que no perverteixin el model, o encara s'empobriran més els qui ja no tenen res.
España entre tradición y modernidad. Madrid: Siglo XXI de España editores, S.A, 1999.
Viquipedia. La enciclopedia libre (versió en castellà).
