L'ordalia o judici de Déu va ser una institució jurídica vigent fins a finals de l'Edat Mitjana a Europa. Consistia a sotmetre l'acusat al judici de la divinitat a través de mecanismes ritualitzats, del resultat dels quals s'inferia la seva innocència o culpabilitat. Aquests rituals en la seva majoria estaven relacionats amb tortures causades pel foc o l'aigua, entre d'altres costums.
Coneixem pràctiques brutals com ara posar la mà en un braser, caminar amb els peus nus per carbons encesos o subjectar ferros candents. En relació amb l'aigua, era pràctica estesa submergir l'acusat sota l'aigua durant una bona estona, o bé obligar-los a introduir en un calder amb aigua bullint una mà o el braç fins al colze (segons la gravetat del delicte); després s'embolicava el membre en qüestió i al cap d'uns dies es tornava a examinar.
Es tenia la consciència que si algú sobrevivia a aquestes proves o no resultava massa danyat, significava que Déu el considerava innocent i no havia de rebre cap càstig.
Se sap que aquest tipus de pràctiques van ser introduïdes a Europa a partir de l'arribada dels pobles germànics quan van conquerir l'imperi romà d'occident. Però a mesura que es van anar popularitzant i l'Església catòlica va començar a intervenir-hi, es va canviar el nom d'ordalia pel de judici de Déu.
Aquest tipus de judicis es van substituir progressivament per la tortura, a mesura que el dret romà s'anava imposant sobre el dret germànic, en el període final de l'Edat Mitjana. El que és interessant analitzar a nivell jurídic és que tant l’ordalia com després la tortura no eren formes de càstig sinó una part del procés penal, una prova judicial prèvia a la sentència i a la pena, que podia arribar a ser molt pitjor.
