Quina pel·lícula més maca! L’havia vista quan era petit i tenia el record que m’havia agradat, tot i que no recordava perquè. Ara l’he recuperat i, després de veure-la, entenc perfectament perquè em va agradar. Per què és un film que arriba fins al més fons de la teva ànima.
Hi ha un judici, sí, i la trama gira al voltant d’aquest judici, però això només és l’excusa per crear un dilema a l’espectador, per fer-lo entrar en un debat intern dominat per les emocions.
Un paperàs el de la Jessica Lange, l’advocada i protagonista principal de la pel·lícula. I no es tracta de la típica advocada despiadada, infalible; tampoc no es tracta del típic judici amb interrogatoris brillants i girs sobtats. L’important no és l’advocat ni el fiscal, sinó les declaracions dels testimonis que van apareixent.
I per primer cop veig com es desenvolupa un interrogatori fora del jutjat, per impossibilitat del testimoni. Ni tan sols m’hi he trobat a la meva vida professional.
El final em va semblar sublim. No pel què hi passa, sinó per com ho dissenya el director i com ho executen els personatges. L’última escena és tan delicada, que s’acaba fonent amb la mateixa música dels títols de crèdit, mentre l’espectador encara està pensant quina hagués estat la seva reacció si es trobés en una situació similar. Per cert, el tema musical de l’última escena és preciós; convida a mantenir-se una estona més al sofà. No hi ha pressa per aixecar-se.
Des del Bufet Molina Bosch us animem a que la mireu una tarda o un vespre que no tingueu pressa, que tingueu ganes de veure una història maca explicada de forma senzilla. No us decebrà.
